SAMBORI 2013

Fins a principi de febrer hem estat treballant de valent, per presentar uns bons textos al  premi Sambori. Vos deixem algunes mostres.

NINA I EL BOSC MÀGIC

            Aquest és un conte breu però bonic. Ens narra les peripècies de Nina, una encantadora raboseta, que vivia a un món màgic, on la gespa era fúcsia i els arbres taronja. On pel dia hi havia estels i per la nit brillaven dos sols daurats, i on per estrany que parega, no hi havia humans.

            Nina era joveneta, i com encara havia d'aprendre, anava tots els dies a l'escola. Nina no anava sola, i tenia un muntó d'amiguets,  amb qui compartia les seves aventures. Però no s'impacienteu que ara vos els presentaré.

            El col·legi  era molt especial, i també espaiós, perquè els mestres eren els arbres i les aules el bosc. I els qui eren els alumnes i amiguets de Nina…. doncs sí, eren els animalets.

            El seu grup d'amics era molt divers. Hi havia dos esquirols, Pepu i Pepa, que eren els que sempre volien manar del grup. També estaven Pok i Puk, que eren dos conillets de lo més espavilats, i que també volien manar, i Miko, que era un ratolinet que mai deia res, però que sempre estava rient-se. A més, clar està, de Nina, la nostra raboseta encantadora….

            Un dia, els mestres van encarregar un treball a Nina i els amics. Es tractava d'una manualitat pel Racó Ambiental. Els arbres coneixien bé, la importància de cuidar del medi ambient, i tractaven d'ensenyar als nostres joves amics, els valor de la natura.

            A Nina  li va tocar fer el treball amb els seus amics, els esquirols, els conillets i el ratolinet. Ella estava de lo més contenta perquè s'ho passava d'allò més bé quan estava amb ells. Sempre tenien coses interessants que contar-se, els agradava anar junts pel camp, i buscar flors dels colors més bonics i estranys que es pugueu imaginar. Sempre tenien ganes de compartir bons moments i passar-ho bé, tant si era a l'escola, com si era jugant pel bosc.

            Però aquell dia era molt estrany. Nina s'havia adonat que els colors no brillaven tant com sempre quan anava camí del col·legi. Tenia l'estranya sensació que anava a passar alguna cosa i no sabia què era.

            En arribar a classe ho va descobrir. Per a sorpresa de Nina, els seus amics ja havien començat la manualitat i no havien comptat amb ella.

-         No passa res, tu pots fer-ne una altra tu sola- li van dir.

            Nina es va sentir molt malament. Havia estat planejant com fer el treball i ja tenia algunes idees, però volia fer-ho amb els seus amics, i ells havien decidit sense motius excloure-la. Trista i plorant, se'n va anar corrent i sense adonar-se va anar endinsant-se cada vegada més al bosc. Nina sabia que això podia passar, perquè de vegades havia discutit amb ells, però estimava tant els amics que sempre ho deixava passar.

            Després de caminar una bona estona, es va parar baix d'un arbre per acabar de tranquil·litzar-se. Estava fent-se de nit i havia de tornar, però encara estava disgustada i no volia arribar així a casa. De repent, va sentir unes veus que li parlaven des de la profunditat del bosc

-                    Voleu saber qui podrien ser?

            Els arbres mil·lenaris havien estat escoltant, i la volien ajudar. Aquestos arbres havien sigut mestres quan eren més joves, feia milers d'anys, però ara dedicaven la llarga vida que encara es quedava a contemplar la natura, i ajudar els més joves.

-                    Què et passa raboseta? – li van dir amb veu tranquil·la.

-                    Les meves amigues m'han deixat “plantada” – els va contestar Nina amb la veu encara apesarada.

-                    Cal que conegues el perquè de les coses, sempre hi ha un motiu – van dir els arbres.

-                   Demà quan tornes al col·legi has de preguntar als amics el motiu del seu comportament - li van recomanar els arbres.

            Al dia següent, després de passar mitja nit plorant, Nina es va eixugar les llàgrimes i agafant forces d'on pensava que ja no en tenia, molt decidida  va preguntar als amics:

-                    Per què m'heu deixat plantada? A mi em feia molta il·lusió fer el treball també amb vosaltres.

-                    Estem cansats de tu! – li van respondre els amics.

-                    Però si jo no us he fet res…… - va respondre Nina, cada vegada més nerviosa.

-                    Tal vegada no, però aquesta vegada volíem fer-ho sense tu, i més a més, ja hem acabat el treball així que hauràs de fer-ho sola.

            En acabar les classes, Nina va anar corrent a buscar els arbres mil·lenaris per contar-los el que li havien dit els amics.

-                    No sé el que els he fet, però no volen fer el treball amb mi. – els va contar Nina de nou apesarada.

            Havia fet tants plans per fer el treball amb ells que ara no sé molt bé que fer, perquè lo divertit era fer-ho junts… - Va dir Nina – Volia fer un bon treball, però he estat tant disgustada que encara no he començat i és per demà.

            Els arbres mil·lenaris, en vore Nina tant disgustada una altra vegada van decidir ajudar-la.

-                    No passa res raboseta, si vols nosaltres et podem ajudar, i així podràs acabar el treball a temps, – van respondre els arbres.

            I pensaren i pensaren, i a la fi  decidiren construir un molí de vent amb fulles i rames. Nina va anar recollint les fulles i rames que els arbres mil·lenaris anaven deixant caure. De mica en mica, la il·lusió va tornar a la cara de Nina. Mentre anaven construint el molí, els arbres explicaren Nina històries passades d'altres conillets i altres esquirols, d'altres rabosetes i altres ratolinets, i entre rialles i cançons acabaren el treball.

-                    Ha quedat molt bé – va pensar Nina.

            I tant cansada estava, que allí mateix, als peus dels arbres mil·lenaris es va quedar dormida.

            El dia següent quan va arribar al col·legi va presentar el seu treball als mestres, i per sorpresa de tots, els seus amics havien fet el mateix.

-               Tots dos treballs estan molt bé, però si haguéreu treballat junts, estem segurs que encara estarien millor, – van dir els mestres - Aquesta es una lliçó que heu d'aprendre pel futur.

            Aquestes paraules van fer recapacitar Pepu i Pepa, Pok i Puk, i també Miko, i se n'adonaren que no estava bé el que havien fet amb Nina. Tots es van perdonar i van quedar en fer junts un nou projecte….

            Però la lliçó més valuosa que va aprendre Nina amb aquesta peripècia, va ser, que fins i tot en l'adversitat, sempre hi haurà nous amics dispostos a ajudar-te.

Martina Faus Sempere

QUIN SOMNI!

Hola xiquets, em diuen Arantxa i vaig a contar-vos el somni que vaig tindre ahir.

Va començar així. Era dilluns a les 9 del matí. Quan anava cap a l’escola em vaig  trobar a un gosset,  amb els ulls marrons i el pèl blanc com la neu, m'estirava del pantaló com si volguera dir-me alguna cosa, volia que el seguira per anar  amb  ell. Després d'una bona estona caminant, en va dur a un lloc on no hi havia res, ni arbres, ni cases, ni flors, sols hi havia un cartell que posava “BENVINGUTS  AL PAÍS DE LA FANTASIA”. De sobte,  vaig entrar, perquè el nom l'havia vist en un llibre de la  biblioteca de l’escola, on hi havia dins, cinc fades, un mag  i moltes coses més. Quan vaig entrar hi havia un home molt estrany  tenia tres caps, un ull, quatre cames i dos mans. En la seva jaqueta posava; em dic Savient perquè sóc molt savi. Jo em vaig quedar un poc bocabadada i pensant  de quina espècie seria el Savient, així que me'n vaig anar.  Caminant i caminant  em vaig trobar a una fada, li vaig preguntar com li deien, ella em va contestar :

-Em diuen Margarida. Cap a on  vas? Va preguntar ella.

 Jo li vaig dir  que  no ho sabia perquè aquest gosset m’havia dut fins ací i no sabia cap on anar. Margarida en va convidar a anar amb ella, així al dia següent em  podria ajudar. Com ja era molt tard, els tres se'm vam anar a  dormir a sa casa, quan vam arribar, vam veure que era una casa en forma de bolet, molt xicoteta i per dins els mobles eren tots de fulles i de flors. Després d'ensenyar-me sa casa, vam sopar un plat de banyes de caragol i flor-i-col  i se'n vam anar a dormir. Quan es vam despertar, vam anar a buscar al Trol Vellet per a que ens responguera  la pregunta que em rondava pel cap. ¿Com podien existir els éssers imaginaris ? Quan vam arribar a la  casa del Trol Vellet, vam tocar a la porta i es va assomar per la finestra i va dir:

-¡Hola  Margarida!  Qui és esta xiqueta que va amb tu?

-S'heu perdut per ací? Va dir el Trol Vellet.

-Res, va dir Margarida. –Sols que Arantxa vol saber com és que poden existir els éssers imaginaris.

El Trol Vellet va dir que ho sentia molt, però que ell no ho sabia i que si volíem saber-ho que anàrem a la bruixa, que era més llesta que ell.

- D’acord!. Vaig dir jo.

 Se'n vam anar a buscar a la bruixa per si sabia respondre la meua pregunta. Li vam tocar el timbre, i era molt estrany perquè quan el tocaves feia “Miau miau marra meu”, la bruixa ens va obrir la porta i per dins tenia molts experiments i molts quadres. Jo li vaig dir, allò que pensava i que no em deixava dormir per les nits, ella em va dir que no sabia molta cosa, sols que tal volta no existien i que no em preocupara, perquè ella sabia un lloc que segur que em dirien la resposta. Jo la vaig creure. Més tard, vam anar a buscar al Drac Màgic que sabia totes les respostes. Mentre ella i jo arribàvem, ens vam trobar el Drac Màgic estenent la roba i jo li vaig preguntar:

-Existeixen els éssers imaginaris?

El Drac Màgic  respongué:

              -Doncs està clar, no existeixen, però tu fas com si existiren. Tot el que t'han dit abans no és veritat, sols que tu ho penses en el teu cap i en el teu cor ho mantens. Va dir el Drac .

I finalment jo vaig entendre que realment no existeixen però el meu cor sí.

  

Arantxa Ferràndiz Fenollar

EL MISTERI DEL CASTELL DE COCENTAINA

     Eren les cinc de la vesprada i tot feia presagiar que seria un dia més. Els meus amics i jo ens disposàvem a eixir de classe. Ens coneixíem des que teníem un any i pràcticament des de llavors ho compartíem tot. Clàudia, Martina, Aitana, Arantxa, Maria, Marta, Ainhoa, Kiko, Marc, Pere, Adrian, Josep, Clara i jo, Rocio… érem amics de sempre i per sempre. Com cada dia parlàvem de les nostres coses, aquelles que a l´edat de deu anys importen de veritat.

-Com t´ha eixit l´examen de medi? – va preguntar Arantxa.

-Estava tirat – va respondre Clara.

-Demà juguem contra el Convent – va dir Marc.

-Els pegarem una palissa – va explicar Pere amb el seu entusiasme de sempre.

   I així vam continuar camí a casa.

-Què et posaràs demà per a l´excursió? – va preguntar Ainhoa.

-No ho sé, segurament unes malles i una camiseta – vaig respondre.

-Eh, que anem al Castell, no a una festa, a veure si aneu “ de les més mudades”- va dir Kiko mentre mostrava un lleuger somriure.

   L´endemà hi havia un embolic grandíssim al poble. Mon pare no havia estat a casa en tota la nit, no se sabia perquè s´havien declarat diversos incendis en diferents punts de Cocentaina. Vaig passar, com sempre, per Ainhoa per  anar al col·legi. No sabíem amb seguretat si aniríem a l´excursió, però ma mare, per si de cas, em va preparar un entrepà d´oli i sal i una botella d'aigua en la motxilla per si al final no hi havia canvi de plans.

   Arribàrem al Bosco II i tots parlaven de la mateixa cosa, els incendis: el parc del Ferrocarril s´havia incendiat; el poli i alguns bancals de Fraga i Riera també, però qui havia sigut capaç de fer això? Anna i Joan van decidir que l´excursió es faria igual, estàvem estudiant les plantes i cap lloc millor que la Mariola per a aprendre i gaudir. Vam emprendre el camí rient i sense parar de parlar, però en arribar a les faldes del Castell, les rialles vam parar de colp, perquè un estrepitós soroll va fer cruixir les parets del Castell. La por ens va paralitzar el cos, no sabíem que fer i sense adonar-se ens trobàvem mirant tots cap a la mateixa direcció, sense fer cap expressió, intentant esbrinar qui o què hauria pogut emetre aquell so tan inquietant. De sobte, vam vore una cosa que brillava a la part alta de la torre.

-Quiets! – va dir Anna quasi sense al·lé.

-Què és això? – va preguntar una incrèdula i nerviosa Clàudia.

-Què no ho veus? Segur que és un drac- va afirmar Josep.

   Joan i Anna estaven perplexes i quasi sense alçar els peus de terra ens van dir que pegàrem la volta i així, a poc a poc, es distanciàrem del Castell. Quan arribàrem al poble vam anar directament a la policia per a contar-los el que havíem vist, però evidentment ningú s´ho va creure. A ningú de nosaltres ens van convèncer les explicacions que ens anaven donant, perquè ningú prestava atenció, ja que tots els meus amics i jo teníem en el cap un pla per a descobrir realment el que havíem vist.

-Quan isquem de classe tornarem al Castell i veurem que hi ha realment allí- va dir Pere. I tots, com una gran pinya, ho vam recolzar.

   A les cinc de la vesprada, guardant el secret, ens van anar reunint al pati i quan vam estar tots començàrem a caminar cap al Castell, armats de valor i tractant d'amagar la por que ens feia grinyolar les dents.

-Cal idear un pla- vaig comentar.

-Anirem sense fer soroll i dos de nosaltres s’avançaran a vore si es un drac- digué Marta.

   Tots van assentir amb el cap i Marc i jo es vam prestar voluntaris. Era un dia bonic, dels que el sol calfa la teua pell sense arribar a molestar, però els nostres nervis no ens deixaven gaudir de tot el que ens ofereix el camp. Després de mitja hora caminant vam arribar al tossal. Era curiós, que al matí el soroll estremidor quasi ens trencara l’oïda i ara unes poques hores després tot estava en calma, no se sentia res, només el cantar dels pardals i la remor de la brisa acariciant les belles plantes.

   Marc i jo, amb pas ferm pujàrem pel camí que portava a la porta del Castell. En arribar allí, es vam adonar que la porta estava oberta. Aguaitàrem el cap, en un primer moment la foscor de la sala no ens deixava veure, però de sobte, darrere de la porta principal va aparèixer una cosa meravellosa.

- Estàs veient el mateix que jo?-vaig dir sorpresa.

- És l’animal més bonic que he vist en la meua vida-va contestar Marc.

   Als dos se’ns va dibuixar un somriure en la cara. Era un drac, el drac més bell que mai haguera pogut imaginar en els meus somnis o haver llegit en els meus llibres. El seu cos estava ple d'escates de diferents tons de verd que brillaven com a diamants, tenia unes ales enormes que li cobrien tot el cos i uns ulls blaus que pareixien safirs.

   En arribar on estaven tots els meus amics estàvem tan emocionats que tots ens ho van notar.

-Què heu vist?, vinga, parleu! - va dir Marta

-Hem vist el drac més bonic del món dormint sobre una gran bola blanca- vaig sospirar.

-És un drac de veritat?, llança foc?, és gran? – va preguntar Clara.

-Sí, i brilla més que el sol- va confirmar Marc

   Tots decidírem no molestar el drac i vam tornar a casa. L’ endemà, quan arribàrem al col·legi, estàvem morts de son, perquè ningú havia aconseguit dormir.

   Jo li ho vaig contar a ma mare a la nit i ella em va dir que els dracs no existien, només estaven en els contes, però jo sabia molt bé el que havia vist. Açò no era un conte, hi havia un drac al Castell de Cocentaina.

   Vaig cridar a tots i vàrem pujar al Castell. En arribar allí, ens en vam adonar que el drac seguia sobre aquella gran bola blanca. Vam entrar dins i ens veure'ns l’ animal va començar a cridar i a llançar flamerades de foc a l’ aire, tots ens espantàrem molt. Quan les coses estaven més que complicades, es va sentir un cruixit que ens va deixar a tots muts.

-No és un bola, és un ou! – vaig afirmar

-No em digues que el drac és una dragona i tindrà un bebé – va murmurar Ainhoa

-Sí, es que Mariola és xica – vaig concloure

-Què dius de Mariola? – va preguntar Pere

-Es que es diu així, és el millor nom per a una dragona que ha decidit tindre ací el seu bebé.

   En mig de tot l’ embolic es va sentir un soroll com si s’ obrira una cremallera gegant, l’ ou es va trencar del tot i una dragoneta preciosa va aguaitar el cap. No podíem tindre la boca més oberta…

-Que guai!, és preciosa, hem de posar-li nom – va replicar Kiko.

-Si voleu li direm PAZ, no és per ser xic  ni xica, és el que tots volem, que hi haja pau al món – vaig concloure.

   I tots vam decidir que aquell era el millor nom per al drac del Castell de Cocentaina. Tots guardàrem durant molt de temps el secret. Moltes vesprades muntàvem al Castell amb quasevol excusa per a jugar amb ells. Quan PAZ es va fer major, van haver d'anar-se'n, no sense abans prometre'ns que tornarien per a jugar amb nosaltres sempre que els necessitàrem.

   Hui encara recorde aquells dies, i cada vegada que puge al Castell veig en les parets les seues empremtes, i si vos fixeu bé encara podeu trobar alguna escata per terra. Jo sempre que estic a la Mariola mire a la llunyania, perquè estic segura que un dia d'aquests tornaran per a estar sempre amb nosaltres, els seus amics. 

Rocio Briet Reyes

L'EXCURSIÓ MAGNÍFICA

En un país molt llunyà, hi havia uns xiquets que anaven a l'escola Sant Joan i un bon dia van decidir d'anar-se'n d'excursió.

Havien eixit aquell matí a caçar papallones, ocells i d'altres bestioles per a les seues col·leccions. A mitjan matí varen decidir esmorzar, tombats a l'herba, a la vora del riu. Però abans d'anar-se'n es van menjar unes quantes mores i van seguir l'excursió.

Quan ja portaven una estona caminant, van veure una casa estranya, i molt a poquet a poquet es van acostar a ella i a l'entrada posava: CASA DE LES GRANOTES. Després de pensar el que deurien de fer un dels xiquets va espentar la porta, i la reina de les granotes va saltar damunt d'ells i el mestre va decidir preguntar-los si volien anar amb ells d'excursió i ser bons amics. Les granotes afirmaren amb el cap, i tots juns continuaren l'excursió.

El mestre tenia organitzat anar al Llac Dels Núvols per banyar-se, prendre el sol i jugar mentre es feia l'hora de dinar. Quan ja arribaren al Llac Dels Núvols tots començaren a jugar, fins i tot les granotes. Són les que s'ho van passar millor que tots ja que elles s'ho passen molt bé a l'aigua.

Pep un dels xiquets, li va preguntar al mestre si anaven a dinar ja, perquè ell tenia molta fam, fins i tot el mestre, que cridà a tots per a que anàrem a dinar. Els xiquets dinaren un entrepà i les granotes uns quants insectes. Després de dinar, van descansar una mica. De sobte, tots van callar, venien uns núvols que amenaçaven pluja i decidiren amagar-se en una cova que estava a pocs metres, dins de la cova van encontrar un nou amic, un rat penat que es va espantar ell més que nosaltres quan va passar la tempesta, els xiquest, les granotes, i el rat penat eixiren tots junts a jugar i s'ho van passar molt bé, prompte es va fer tard per tornar a casa i es van acomiadar del seu nou amic, el rat penat que li deien Antoniet, i quedaren per a un altre dia a jugar i passar-s'ho bé.

Mentre tornaven cap a l'escola encontraren una renglera llarga de formigues QUINA PASSADA ! seguiren el camí i pararen en una font per a beure i descansar, però encara faltava el millor del dia. Propet de la font es va iniciar un xicotet foc, que entre tots el vam apagar, i gràcies a això no es va produir un foc més greu que hagués acabat amb tota la vegetació que ens envolta. Què contents que estàvem tots ! Tornant cap a casa les granotes s'acomiadaren de nosaltres i ens donaren les gràcies pel foc que havíem sufocat a temps, i també per lo bé que s'ho havíem passat. Quedàrem per a un altre dia. Continuàrem el camí de tornada cantant i jugant i comentant tot el que havíem fet.

A les cinc de la vesprada aplegàrem a l'escola i el mestre ens posà de deure fer una redacció de l'excursió tan magnífica que havíem fet.

Maria Francés Ripoll

                                                     9 de Gener del 2013

                                   

                                    TINA I EL SEU GAT

                                                          

            Hi havia una vegada, en un país molt llunyà una xiqueta que li deien Tina. Ella era guapa, simpàtica tenia uns 11 anys i li agradaven molt els gats. 

            Un dia de Primavera, Tina anava amb les amigues i com li agradaven tant els gats, volia entrar a una tenda on en venien. Tina va dir :

  -  Voleu entrar a la tenda dels gats?

   -Sí !!! – respongueren totes a la vegada.

-         Doncs vinga, entrem !

Quan ja estaven dins van vore gats i a cada una li agradava un. A Tina li agradava un gris i negre, però també un blanc. Totes li digueren :

-         A nosaltres ens agrada més el blanc !

-         Val. – digué Tina.

-          

Quan arribà a casa li va dir a la seva mare :

-         Mare, vull per a l’aniversari un gat blanc !

-         Val, però ja veurem si te’l compre.

L’aniversari era el 3 de Gener, però en les amigues el celebraria el dia 7. Arribà el dia 3 i Tina impacient per si li regalaven el gat, anà a la seva habitació i per l’ordinador envià a les seves amigues que el dia 7 de Gener a les 17:30 h en sa casa.

La mare, el pare, l’avi i l’àvia li donaren els regals.Tina obrí el regal de l’avi i digué :

-              Què bonic, lo que jo volia !!!

-              Què és això ? – digué l’àvia.

-              És Fruitilàndia!

-              Ah! Què bo, ara ens podràs fer batuts de fruita! – digueren tots a la vegada.

Una vegada destapà tots els regals, Tina digué adéu als seus avis.

Arribà el dia 7 i poc a poc anaren acudint les seves amigues.Una de tantes preguntà :

-              És festa de pijames ?

-              Sí !!! – respongué Tina.

-              A val !

Tina digué que s’organitzaren un poc, perquè ella sabia què estaven un poc nervioses. Totes respongueren val ! Muntaren dalt a deixar les motxilles i Tina preparà el sopar. La mare d'ella digué :

-              Baixeu, que ja està el sopar.

-              Val  !!! – respongueren totes.

Mentre sopaven Tina digué :

-              No hi ha tarta, però hi ha un capirutxo de llepolies.

-              No passa res, així tenim més temps per a jugar. – digué una.

Tina va anar a per les llepolies i quan va eixir ja estaven totes preparades. Antes de repartir-les li cantaren :

-              Aniversari feliç, aniversari feliç, et desitgem totes, aniversari

feliç !!!

Tina s'assegué en la taula per a que li donaren els regals. Poc a poc anaren dalt a per els regals. I sabeu què ? Que li havien regalat el gat blanc que volia ella! Tina digué :

  -  Gràcies !!!

-         De res Tina !!! –digueren totes.

També li regalaren una colònia, un sabó fet a mà i  per al gat un cabasset i moltes més coses. Quan acabaren, romangueren allí una estona més ballant i cantant. Una digué :

-              No teniu son ?

-              Sí, però algunes no ! – digueren totes a la vegada.

-              Doncs vinga anem a dormir.

-              Val !!! – digueren totes.

Al dia següent, totes se n'anaren a casa i Tina és quedà jugant amb el gat.

Passaren dos o tres dies, i Tina s’en anà a passejar amb el gat. Ella anava molt en compte per a què no l’atropellaren. Però, xac, xac, crataxac!!! Tina corrent agafà el gat, però al veure que estava mort digué :

  - No !!! Quina ràbia em dona ! – digué Tina.

Enseguida baixà el conductor del cotxe.

-Perdó !!! No l’havia vist.

I Tina plorant digué :

  - No passa res, et perdone.

  - Val. – digué el conductor.

Quan arribà a casa ella digué al seu pare i mare :

  - El gat s’ha mort.

-              Quina llàstima, en lo que tu te l’estimaves.

-              No passa res, te'n comprarem un altre però de joguet.

-              Val !!!  - digué Tina molt contenta.

Li compraren el gat i Tina estava molt satisfeta perquè així no li podria passar res més. Ella anava a tots els llocs amb ell i li donava de menjar com si fora de veritat.

                                                                       MARIA REIG REIG

LA FAMÍLIA I LA BRUIXA HALABAKA

En un poble, als afores vivia una família molt volguda per tots. El pare és deia Andreu, la mare Lola i els dos fills Antoni i Pep. Un dia mentre dinaven, Antoni es va cabrejar molt, perquè es va assabentar que era adoptat. Al dia següent Antoni se'n va anar de casa.

A la vesprada Pep es va assabentar que Antoni se n'havia anat. Pep ho va dir i tots van començar a buscar pistes per a localitzar-lo. Lola, mentre buscava pistes, va veure que la finestra estava oberta. De seguida miraren per la finestra, veieren que encara no se n'havien anat les petjades i això significava que no feia molt que havia passat. Al dia següent Pep i Andreu se'n van anar a buscar a Antoni, i, Lola es va quedar curant la casa per si tornava. Al cap de dos hores Pep i Andreu van encontrar una casa misteriosa al centre del bosc. De seguida es van acabar les petjades, i a l'entrar començaren a veure objectes misteriosos: copes volant, flames blanques, llençols plens de sang i la terra menejant-se. Pep va començar a donar les primeres passades dins la casa, però de sobte es va adonar que quasi cau en un tanc de cocodrils famolencs. Pujaren d'alt al terrat i no veieren a ningú, sols a un gat blanc i negre parlant molt furiós i pujant-se per les parets com si estiguera boig. Aleshores es fixaren bé, comentaren que la veu era coneguda i tot seguit Andreu li va dir al seu fill Pep: “si és Antoni”. Antoni, fill meu, qui t'ha fet això?.

- Ha sigut la bruixa Halabaka Toyko, que viu en un volcà prop del Japó, la que m'ha embruixat.
-No et preocupes Antoni (li digué son pare) i anem a casa a descansar, que a la bruixa Halabaka la conec i no és roïna, sols que un poc emprenyadora.

Al dia següent se'n varen anar tots junts a buscar-la. Van encontrar a Halabaka i Antoni va dir:

- Per favor, em podries convertir en un xiquet altra vegada?

I Halabaka li contestà:

- Val, però tens que voler a la teua família adoptiva, perquè jo quan el vaig trobar abandonat acabat de nàixer en el bosc, el vaig portar a casa de Lola i Andreu i ells tan criat i tan educat com a un fill més, i a banda d'açò, vull que hem feu un favor. Que és el següent: voldria que em deixar-heu viure en vosaltres perquè ací m’avorrisc molt en aquest volcà jo sola.

I van decidir que val, però en una condició que no fera de les seues amb nosaltres. I Halabaka va contestar que estava d'acord.

I des d'eixe moment la família i la bruixa Halabaka Toyko van viure feliços per sempre.

Mario Sellés García